Amb la col.laboració de:
David Balsells [D.B.]: Argentina.
Humberto Rivas [H.R.]: Quan jo vivia a l’Argentina i encara era molt jove vaig començar a tenir una relació molt estreta amb l’art en general. Estudiava Belles Arts i la pintura era molt important per a mi. També ho era el cine. Jo era un boig del cine –passió que encara conservo–, fins a un punt tal que em vaig fer soci d’un lloc on projectaven pel·lícules i on anava tots els dies. Aquella passió pel cine va despertar el desig de tenir una càmera. Volia fer fotos com les de les pel·lícules. Després de molt insistir en aquest desig i ajudat pel meu pare, vaig comprar una càmera de 35 mm, una Nikon, i no vaig parar de fer fotos. Poc a poc em vaig anar entusiasmant.
Encara que la meva activitat fotogràfica era intensa no havia deixat de pintar, ans al contrari, pintava molt. Vaig començar a exposar tant pintura com fotografia.
Però el 1968 i d’un dia per l’altre, sense que jo mateix hi pogués trobar una justificació, vaig decidir deixar de pintar.
[D.B.]: Per què?
[H.R.]: No ho sé del cert, simplement no vaig voler seguir. I no perquè m’anés malament amb la pintura, més aviat a l’inrevés, exposava fins i tot als Estats Units. Però havia pres la decisió que mai més no pintaria i fins i tot vaig trencar tots els quadres que tenia. A partir d’aquell moment mai més no vaig fer un sol dibuix.
[D.B.]: Entenc que va ser un canvi radical en la teva vida, però quan va aparèixer la fotografia com el teu mitjà ideal d’expressió?
[H.R.]: La fotografia ja havia aparegut abans en el meu procés creatiu. Podríem dir que convivia amb la pintura. Ho duia paral·lelament. Però a partir d’aquell moment decisiu en què decideixo deixar la pintura, només em queda la fotografia. I també, encara que de manera més esporàdica, algunes coses sobre cine. Fins i tot vaig fer algun curt en 16 mm. Érem un grup de gent amb inquietuds. Ens reuníem en el meu estudi dos o tres cops per setmana. Si hi havia algú que sabia de muntatge, no el feia. Si hi havia algú que sabia d’il·luminació, no feia il·luminació... ho fèiem perquè tots dominéssim les diferents fases de producció, ja fos d’un curt o d’un migmetratge. Al final, tots sabíem de tot. Mai no he abandonat la idea de tornar al cine, em sento temptat, potser més endavant...
Encara, que era la fotografia la que ocupava el centre de la meva vida. Ja mai més deixaria de fer fotos, i estic content amb la decisió que vaig prendre en el seu moment.
Jo era un apassionat de Pessoa, de la seva poesia i dels seus textos. Des de 1968 vaig conviure amb això i, tot i que m’expressava a través de la fotografia, no vaig deixar d’interessar-me per altres arts, sobretot per la pintura i el cinema.
En fotografia reconec que tinc una gran influència dels retrats d’August Sander.
[D.B.]: August Sander és dels primers que descobreixes o tens un referent més proper?
[H.R.]: Vaig conèixer un fotògraf rus que llavors vivia a Buenos Aires, es deia Anatole Saderman. Érem veïns, 50 metres escassos separaven les nostres llars. Ens vam fer molt amics. Era un home que ja tenia una edat avançada. No és que ell es posés a ensenyar-me realment, sinó que contínuament em transmetia tots els seus coneixements. No era d’aquests que no volen parlar perquè els altres no aprenguin, sinó tot el contrari.
[D.B.]: Parles d’Agust Sander, però ja era un personatge conegut en aquella època a l’Argentina?
[H.R.]: Sí, sí, a l’Argentina ja era conegut. A Buenos Aires, malgrat els seus problemes com a ciutat i que les administracions col·laboraven amb pressupostos molt precaris en activitats culturals, hi havia una activitat cultural molt forta. Gràcies a això jo vaig aprendre molt.
[D.B.]: Instituto Torcuato di Tella.
[H.R.]: Vaig treballar-hi durant deu anys. Era el fotògraf oficial de l’Institut. Va ser una època meravellosa.
[D.B.]: Era un institut multidisciplinar?
[H.R.]: Sí, hi havia pintura, fotografia, teatre, realment era una activitat fantàstica. Jo n’era el fotògraf. No només havia de fer fotos d’això i d’allò altre, sinó que les podia fer com jo volgués. Tenia tota la llibertat del món, encara que fotografiés una obra de teatre, un concert o qualsevol altra activitat. La fotografia la feia Humberto Rivas. Era un lloc on no només vaig treballar bé, sinó que a més pagaven bé.
Allà vaig començar a sentir que era un professional en tots els sentits.
[D.B.]: Més tard vas dedicar-te a la publicitat, per què?
[H.R.]: Un dia els militars van arribar a l’Instituto Torcuato di Tella i el van tancar. L’ambient al país es va fer molt tens... les desaparicions... va ser molt dur... va ser terrible. El van tancar perquè era un centre de llibertat. Va ser un tancament repressiu, totalment repressiu. No em va quedar altre remei que treballar en publicitat.
[D.B.]: Espanya
[H.R.]: La decisió de la nostra vinguda a Espanya va ser un decisió que vam prendre conjuntament la Maria, la meva dona, i jo. Al meu país s’estava posant tot molt malament. Havíem perdut amics, desapareguts durant la dictadura...
Vam decidir venir aquí, a Barcelona, una ciutat que ens agradava. La vam conèixer en un viatge anterior que havíem fet i en teníem un bon record.
Els dos érem casats i ens vam separar de les nostres parelles respectives per viure junts. Per celebrar-ho, vam venir a Europa en un viatge de cinc mesos.
Vam fer aquest viatge arraconant alguns diners. Vam arribar a París i teníem un acord amb Citroën que ens venien un cotxe, però que ens el compraven de nou, amb un descompte mínim, quan acabéssim el nostre viatge. I allà vam començar a recórrer tot Europa. Quan vam passar per Barcelona, ens va encantar la ciutat. I quan, quatre anys més tard, vam prendre la decisió de marxar de l’Argentina, les opcions que teníem eren, o bé anar a viure a Caracas, on en aquell moment es guanyaven molts diners, o bé anar a la Barcelona que teníem en el nostre record. I, per sort, vam triar Barcelona. Poc després de la nostra arribada va tenir lloc el cop d’estat a Argentina.
[D.B.]: Es clou l’etapa argentina i s’obre l’etapa espanyola. La situació de la fotografia, imagino, et deuria sorprendre... com va ser aquella arribada?
[H.R.]: En aquell moment, el que es pensava i es feia sobre la fotografia eren coses, al meu parer, equivocades. Es considerava la fotografia com una excusa per una trobada d’amics que feien fotos, però no gaire més.
Només coneixíem una persona quan vam arribar aquí, era América Sánchez. Ell havia arribat de l’Argentina anys abans que nosaltres i havia fet un bon treball com a dissenyador. Gràcies a ell vaig aconseguir el meu primer treball, amb l’artista Corberó, amb el qual vaig estar treballant un any. Em va anar molt bé. Posteriorment vaig començar a fer treballs de publicitat.
[D.B.]: Per a tu, instal·lar-te a Barcelona, va ser com fer un pas enrere?
[H.R.]: No, el panorama no era potser l’ideal, però de tota manera, jo aquí, a Barcelona, sempre he trobat una relació molt forta amb la cultura. No només pel que fa a fotografia, sinó a qualsevol altra disciplina, malgrat que en aquell moment hi havia algunes desorientacions. Ens agradava molt ser aquí, ens sentíem identificats.
[D.B.]: I d’aquests primers contactes, quins fotògrafs pots recordar?
[H.R.]: Una persona que va fer que em relacionés amb molts d’ells va ser Jaime Camino, director de cine. Ell tenia un bar-restaurant on es feien exposicions i allí es va organitzar la meva primera exposició a Barcelona. Hi havia un espai per a exposicions i alguna foto penjada al restaurant.
[D.B.]: Quins fotògrafs vas conèixer?
[H.R.]: En un primer moment i respecte dels fotògrafs professionals, només em vaig relacionar amb Xavier Miserachs, però no vaig conèixer ni Maspons, ni Català-Roca, ni Pomés...
[D.B.]: Tu mai no has volgut barrejar la teva tasca professional amb el teu treball personal, com han fet altres autors, per què?
[H.R.]: Perquè són dues coses diferents. No és que una cosa sigui bona i l’altra cosa sigui dolenta. En el meu cas he volgut marcar sempre la diferència. És una qüestió molt personal i cadascú sap com la sent. A la història de la fotografia hi ha molt exemples en un sentit i en l’altre.
[D.B.]: Però tu, alguna vegada, has arribat a dir que no volies signar els teus treballs professionals...
[H.R.]: Sí, és veritat, però de vegades m’he vist obligat a signar-los, com en el cas de Burberrys, que era un client molt gran per al qual vaig dur a terme durant catorze anys totes les campanyes i amb el qual estava molt compromès.
[D.B.]: Quan ens referim a la teva obra, automàticament pensem en el retrat.
[H.R.]: Sí, pot ser que sigui conegut com a retratista, no em molesta, però tinc també treballs compromesos de paisatges, de natura morta... A mi és un tema que m’interessa molt, perquè té a veure amb el que és un mateix, amb la seva manera de ser; no per veure’s obligat a tenir un estil determinat, sinó una manera d’afrontar el treball creatiu; no només en la fotografia, sinó a qualsevol disciplina artística.
[D.B.]: Però molta gent pensa que els teus paisatges són retrats...
[H.R.]: Això depèn de com els percep qui els està mirant. Una vegada em va passar una cosa a la galeria Forvm de Tarragona. Era una exposició de retrats i va entrar una senyora gran amb un carret de la compra i es va posar a mirar totes les fotos detingudament, donant la volta a tota l’exposició; de cop i volta, va mirar cap a nosaltres i ens va preguntar: «qui ha fotografiat tots aquest bojos? De ben segur que està més boig que ells». A mi em va semblar fantàstic. Quan un no se sent obligat a fer coses, per força s’acaba mostrant.
[D.B.]: Amb Avedon, t’hi sents identificat?
[H.R.]: És possible que hi hagi una relació en la part del sentiment del retrat, com també hi ha amb Irving Penn i amb Sanders. Els retrats que fa Sanders són boníssims, encara que no crec que aquella relació sigui a l’obra.
[D.B.]: Dius que el moment de fer un retrat és una situació de guerra entre el fotògraf i la persona retratada...
[H.R.]: Sí, quan els explico als estudiants la manera de dur a terme un retrat, els comento que entre el retratat i el fotògraf hi ha una guerra. I aquesta guerra, perquè la foto sigui bona, ha de guanyar-la el fotògraf i no el retratat, ja que és evident que el retratat assumeix un rol, una posa de com li agradaria aparèixer. D’alguna manera, s’autorepresenta, es posa graciós, somriu... però això no té res a veure amb la seva personalitat interior, que és el que busquem nosaltres quan fem un retrat.
[D.B.]: Tu has estat sempre un gran defensor de la fotografia fora dels guetos. Ara sembla que ha arribat aquest moment, trobem la fotografia integrada en altres disciplines, però tu t’has convertit en un referent de la fotografia pura, què en penses?
[H.R.]: No m’importa que els altres m’encasellin, que ho facin, a mi tant se me’n dóna, que facin el que vulguin. El problema real seria que jo mateix m’encasellés. Penso que no s’ha de limitar cap disciplina. S’ha de deixar a l’autor la llibertat de barrejar mitjans. Nosaltres hem de tenir la llibertat d’usar qualsevol mitjà, tenint sempre ben clar que la tècnica és per ser usada i no per ser respectada.
Pel que fa als guetos, quan jo vaig venir a viure a Espanya, a la fotografia no se la considerava res. Vivia de forma paral·lela al món de l’art, però no tenia cap rellevància. Hi havia molt pocs espais per exposar-la i generalment era una fotografia dogmàtica, sense la llibertat que es té ara. Una foto pintada? Per què no? Per què cal ser dogmàtic? A mi el que m’importa és la qualitat, la plasticitat i l’expressió d’allò que estic mirant, no necessàriament si és foto-foto o pintura-pintura.
Fa poc que es va fer una exposició al CCCB, Correspondencias, de dos cineastes, Víctor Erice i Abbas Kiostami, que es coneixen i es respecten molt. L’exposició era excel·lent, amb un plantejament flexible, amb fotos, projeccions de pel·lícules, etc. No seguien cap dogma, feien el que sentien. Hi havia fotos on el fons estava pintat de blanc gairebé pur i eren fotos exquisides. Però en contraposició, i tan bona com aquesta exposició, trobem la de Dianne Arbus.
[D.B.]: Les noves tendències poden influenciar autors com tu?
[H.R.]: Jo continuaré treballant com en els meus inicis, però no et puc assegurar que no canviï un dia d’aquests perquè realment senti la necessitat de canviar. Ho repeteixo i jo sé que sóc una mica obsessiu, però posar límits a qualsevol disciplina artística per condicionar que això ha de ser d’aquesta manera o d’aquella altra és un suïcidi. No sé què faré en el futur, però sigui el que sigui vull fer-ho amb llibertat. No he seguit ni seguiré mai els dogmes. Cada vegada que vaig a Amsterdam vaig a veure els Rembrandt. Tots són molt bons, però n’hi ha un, sobretot, davant el qual sóc capaç de passar-m’hi mitja hora mirant-lo. És el de la parella jueva. Rembrandt, com Vermeer, tenia una capacitat expressiva molt seva, difícil de trobar. En un viatge per Àustria, vaig anar a visitar uns Vermeers molt estranys, molt grans, com de dos metres, i vaig veure una senyora amb un cavallet de pintura que copiava un dels quadres. La còpia era idèntica, de la mateixa mida i dels mateixos colors, tot impecable, però ningú no et pot explicar perquè miraves el Vermeer i t’emocionaves i després miraves el de la senyora i, bé, no estava malament.
Això també passa molt en el cine, hi ha pel·lícules que t’emocionen i d’altres que no.
[D.B.]: L’exposició mostra una selecció de 72 obres dels teus darrers trenta anys, creus que aquesta selecció mostra l’essència del teu treball?
[H.R.]: Crec que sí, perquè mai no em vaig deixar atrapar per mi mateix. Aquest és el meu treball, no en tinc cap mena de dubte, un treball profundament sentit. Aquestes fotos no les podria haver fet de cap altra manera.